NO MORE, PLEASE...

Potser aquesta pintada no tindria res d'especial si no fos perquè ens la vam trobar a un camí de bosc al Berguedà...

Tal dia farà un any...

No sé ben bé perquè vaig començar aquest bloc farà cosa d'un any però no va durar gaire l'aventura... Tampoc sé quan durarà ara... Llavors el vaig descriure com "reivindicant una maternitat feliç" i, encara que això no ha canviat gens, ara el vull fer més genèric, obrir-lo a més temes. Quins? doncs no ho sé, tot allò que se'm vagi passant pel cap. Això sí, aquí no trobareu pas sentiments ni mandangues d'aquestes, no és un diari públic aquest bloc. El que trobareu potser us interesa o poder no, ja decidireu vosaltres...
Apa, doncs, tornem a començar!!

ANEM A LA PISCINA!!

És el primer dia de piscina d'en Llu, els papes l'han apuntat a un curset de natació per a nadons i estan molt emocionats: porten una setmana cantant-li la cançó d'anar a la piscina -d'invenció pròpia, aquesta la signa la mama- i el papa l'ha trobat un mot ben divertit de campió de natació.

Només pot entrar un dels pares per nen i l'acompanyarà la La, que està feta un sac de nervis; porta una hora per a fer la bossa i encara no sap ben bé què ha ficat i què li falta per a endur-se'n. En Llu, que no s'aixeca mai abans de les quarts d'onze, s'ha despertat a les vuit; sembla que estigui desitjant d'anar a la piscina. Després s'ha tornat a dormir una estoneta més i a tornat a obrir els ulls a les onze (una hora molt més raonable, on va a parar).

Tot preparat? Doncs cap a la piscina que hi falta gent!! però amb les iaies, l'abuelo, les tietes, el tiet i algú més que ara em deixo, vamos, que han okupat el bar del gimnàs, des d'on es veu la piscina per un vidre molt gran.

La La encara més nerviosa i en Llu que té gana i només començar a donar-li de menjar (al vestuari, amb una calor que fa insuportable) es comença a quedar dormit, així que li treu el pit i el petit que la mira com dient "Mama, què fas? Per què no em deixes menjar?" però sense queixar-se gens, pobret. I ara la La es posa una cosa rara al cap de color blau i el pobre ja es convenç del tot que sa mare s'ha tornat boja.

Amb en Llu fan el curset quatre nanos més de mares que fèien junt amb la La les classes pre-part, i parlant al vestuari i "ara aguanta'm tu al nen" i "ara ajuda'm tu amb això" quan es volen adonar són deu minuts més tard de l'hora que començava la classe.

De camí a la piscina en Llu va ben aferrat al coll de la mama, no per por, però com que no entén massa què hi fan allà (i mira que porten una setmana explicant-li) i la La ja està convençuda que tothom pot veure els seus nervis, que ja estan quasi al màxim. I en Llu més estranyat encara al ficar-se a l'aigua, primer la mama mentre ell es queda sentadet amb els peus mullant-se que li mou la La i s'ho mira tot flipant. I aquesta cara de no saber on és li dura als primers exercicis, després comença a riure; el mateix que els nervis de la La, que han desaparegut sense ni adonar-se; i ara només gaudeixen. Tota l'estona la mama li va parlant molt i li va fent molts petons i moltes abraçades, i ja es passen els dos rient la resta de la classe, fins i tot, al final, en Llu esquitxa amb les mans i amb els peus tot content.

Després de mig hora d'exercicis molt divertits surten de l'aigua i la La li posa al Llu el barnús -regal del papi al néixer, que ja tenien planejat portar-lo a la piscina ben aviat- se'l recolza a l'espatlla i cap al vestuari. Dues portes per a entrar i, a l'arribar... està dormit!! què relaxadet que s'ha quedat...

I llavors el papa se l'emporta al vestuari dels homes i allà, amb el manguito i les cremetes, el reta i el canvia. D'avui en vuit, ho tornaran a repetir, però aquesta vegada entrarà el Vi, que ja ha començat a posar-se nerviós...

ACTIVITATS A BARCELONA
dissabte 26-9-09

17h PASSEJADA CANGURA pel centre de la ciutat
(punt de sortida: Portal de l'Àngel)

18:30h TALLER PRÀCTIC DE PORTABEBÈS
(Pl. de la Catedral)






l'enllaç

MALAURATS AQUELLS QUE NO SABEN GAUDIR

El mateix dia que vaig saber que estava embarassada i vaig començar a donar la notícia, vaig haver de començar a escoltar tota mena de comentaris negatius sobre el fet de ser mare (si bé és veritat que no són gaire originals i la majoria són els mateixos, repeticions de la mateixa idea en boques diferents). El més graciós és que molts vénen de gent que volen tenir més fills. Els pitjors (i a la vegada els més abundants) són els que disfressen de consells: <aprofiteu per a dormir ara que després no ho podreu fer> aquest és el preferit de quasi tothom.
Però el que més em va sobtar va ser el que em van dir només unes hores després de que el predictor em confirmés el meu estat: <desde hoy mismo empiezas a sufrir y ya no pararás nunca de hacerlo>. Això m'ho va dir una mare que l'únic fill que tenia és un nen qye no arribava a l'any. <Ya me entenderás> va dir per reafirmar-se en la seva idea al veure la meva cara de perplexitat (la veritat és que més que perplexa em va fer molta ràbia que m'ho digués i, a la vegada, em va donar ella molta pena de que no sabés gaudir del fet de ser mare); és ara i encara no l'entenc...

EL COMENÇAMENT DE TOT

En Llu va néixer al Juny i la La es va convertir en mare... almenys oficialment perquè ella ja s'hi sentia des del dia del passat Setembre que va confirmar que estava embarassada: es va posar el despertador a dos quarts de cinc de la matinada i es va aixecar encara mig adormida. La tarda anterior havia comprat d'amagat del Vi una prova d'embaràs a la farmàcia perquè portava una setmana amb un dolor d'ovaris terrible i les hormones revolucionades (un dia estava eufòrica, a l'altre molt enfadada i a l'altre plorava sense saber-ne el perquè) però no li venia la regla... Molta gent li havia començat a dir mig en conya que potser estava embarassada, però ella no s'ho acabava de creure, no podia ser. Així i tot es va comprar el predictor, per a descartar-ho>> es va dir, i va planejar com s'ho diria al Vi en cas de que donés positiu... si resultava que sí... però més que creure-s'ho, fantasiejava.
És per a això que es va llevar a les 4:30 i va agafar el predictor, va anar al lavabo i va intentar afinar bé la punteria, el va deixar sobre la banyera i va esperar... 1 minut (o no va arribar) i ja havia sortit la marca que indicava un resultat positiu, però era d'un rosa molt suau i encara que al prospecte deia que donava igual la intensitat del color, que si sortia la marca era que sí, no s'ho podia creure i va esperar cinc minuts més a veure si desapareixia, però no, la ratlleta de color rosa fluixet va continuar allà... No sabia si riure, plorar, cridar, però el que era clar és que se sentia molt feliç i que en cap moment va dubtar de que havia sortit el resultat que ella volia.